Polítiques d’immigració a Catalunya i respostes als problemes de comunicació amb la població immigrada (I)

Al llarg dels últims anys, l’arribada a Catalunya d’immigrants que desconeixen les llengües oficials ha posat a prova la societat catalana. De l’any 2000 al 2010, la població d’origen estranger a Catalunya va passar de 181.590 immigrants censats a un total de 1.198.538 a finals del 2010, un augment que equival al 15,95% de la població total (dades extretes de l'Institut d'Estadística de Catalunya, IDESCAT). En el cas de la immigració xinesa, de 4.461 ciutadans xinesos el 2000 es va passar 46.333 ciutadans el 2010, amb una distribució en el territori cada cop més dispersa (vegeu Beltrán Antolín, 2009).

Font: Dades del padró continu (Idescat)

El contacte entre persones de diferents orígens i llengües, accentuat per l’augment de fluxos migratoris, ha posat sobre la taula un nou repte per a Catalunya: la comunicació entre l’anomenada “societat d’acollida” i els “nouvinguts”. Aquesta necessitat de comunicació, present en tots els àmbits de la vida quotidiana, és especialment urgent en el cas dels serveis públics, on els proveïdors de serveis (metges, jutges, policies, treballadors socials, mestres, etc.) han d’entendre’s amb les persones que no coneixen les llengües oficials a Catalunya. 

Per fer front a aquest nou repte, la Generalitat de Catalunya ha fet palesa la necessitat d’oferir solucions als problemes de comunicació entre la societat d’acollida i les persones immigrades als diferents plans estratègics que ha publicat aquests darrers anys. Així, tal com Ugarte Ballester (2006: 112) assenyala, al 1993 ja es van començar a aprovar plans d’actuació per promoure polítiques d’immigració: els Plans interdepartamentals d’immigració (1993-2000, 2001-2004) i, arran del segon pla, es van crear els Plans comarcals d’integració dels immigrants, que pretenien facilitar l’assistència a escala local i comarcal.

Va ser en aquest període que molts consells comarcals van començar les seves primeres experiències en la gestió de la immigració. Per exemple, entre 2003 i 2004, el Consell Comarcal del Vallès Occidental va endegar tres línies d’acció: 1) suport tècnic, formatiu i metodològic (assessorament a municipis, cerca i disseny de material de difusió, comissions de treball, etc.); 2) seguiment i recerca (observatori comarcal, banc de recursos i d’experiències, informació sobre activitats); 3) dinamització comunitària (tallers de comunicació intercultural, borsa de traductors, materials, projectes de convivència i escoles). Per tant, cal considerar aquest període com l’etapa de gestació d’alguns dels projectes que han perdurat fins al moment actual.


Al 2005 es va aprovar el primer Pla de ciutadania i immigració 2005-2008, elaborat per la Secretaria d’Immigració (des de finals de 2010, Direcció General d'Immigració). En aquest pla, s’admetia que “els serveis facilitadors de comunicació no han arribat a tots els sectors ni a tot el territori, i no és encara clar quin tipus de serveis són necessaris: mediació intercultural, traducció, etc.” (p. 113). És interessant que ja en aquest moment es parlava de la qüestió del perfil professional més idoni (mediació intercultural vs. traducció), tot i que la confusió terminològica existent al voltant de les figures de l’intèrpret, que treballa en l’àmbit oral, i del traductor, en l’àmbit escrit, es fa clarament evident en la redacció del document. Segurament per la manca d’una definició més precisa dels perfils professionals, al Pla de ciutadania i immigració 2005-2008 s’adopta l’expressió “serveis facilitadors de comunicació”, que permet escapar d’un posicionament a favor d’una figura o de l’altra.

No obstant això, aquest mateix pla esmenta la necessitat d’adequar “els serveis d’atenció a la ciutadania i a la diversitat intercultural, i garantir la comunicació en les situacions en què no estiguin establertes les condicions mínimes i, molt especialment, en aquells serveis públics que, si fallen, poden posar en risc els drets humans de les persones” (p. 54), una política que va impulsar la creació dels agents d’acollida i de “sistemes de traducció (presencials, telefònics o escrits) a diferents idiomes”(p. 56), sobretot en les fases de primera acollida i d’acollida sectorial. A partir d’aquest pla, s’ha conegut amb el nom de “primera acollida” el conjunt d’accions per garantir la informació a les persones nouvingudes sobre l’entorn on han arribat, així com una oferta formativa adequada de llengua i d’adaptació laboral; mentre que “acollida sectorial” fa referència a la informació adequada sobre el funcionament dels serveis (salut, escola, habitatge, món laboral) de què han de disposar les persones immigrades a Catalunya.

Un any més tard, al 2006, es va aprovar el Pla director d’immigració en l’àmbit de la salut. Després d’una anàlisi de la situació de les persones immigrades a Catalunya pel que fa a l’ús dels serveis de sanitat, s’hi indiquen una sèrie de propostes concretes per tal de millorar l’accés de la població a la salut i als serveis. Entre aquestes propostes, cal destacar dos projectes: el pla d’acollida i el pla de mediació (p. 62). El pla d’acollida inclou accions com l’elaboració de materials audiovisuals amb l’objectiu de facilitar el coneixement i la utilització dels serveis sanitaris per part de la població immigrada, la traducció i edició de nous materials escrits de formació i d’informació, la difusió de materials o la promoció de l’ús del servei de traducció de Sanitat Respon, entre d’altres. El pla de mediació es planteja com un projecte holístic, que abraça aspectes com definir i consensuar el model de mediació, identificar les necessitats de serveis de mediació a Catalunya, impulsar la formació reglada en mediació intercultural i finalment facilitar la incorporació de mediadors als hospitals de Catalunya. 

Cal subratllar que el Pla director d’immigració inclou referències específiques a la comunitat xinesa, a diferència dels altres plans, que parlen de la immigració sense centrar-se en cap col·lectiu. D’una banda, a la part d’anàlisi de la situació, es comenta que “els calendaris vacunals no sempre són òptims en els nens immigrats o procedents d’orfenats, especialment de la Xina o de l’Europa de l’Est” (p. 40). De l’altra, a la part de propostes, s’inicia un projecte “d’anàlisi de la situació de la població xinesa” (p. 60), l’únic projecte d’anàlisi de la situació específic per a un col·lectiu d’immigrants, la qual cosa reflecteix que en el moment de redactar el pla, el coneixements que es tenien sobre la salut dels ciutadans xinesos de Catalunya eren molt limitats. Finalment, en parlar de la promoció de les activitats comunitàries, s’inclou la proposta “d’incorporar agents de salut procedents de les comunitats més hermètiques (gitanos romanesos, xinesos, etc.) per facilitar l’accessibilitat i la comunicació amb l’Agència Catalana de Salut Pública” (p. 74). En la redacció d’aquesta proposta observem la influència d’un dels tòpics més estesos sobre els xinesos, que sovint s’han descrit com una comunitat “tancada” o fins i tot “hermètica”. Tanmateix, tal com Joaquín Beltrán explica, s’ha parlat d’hermetisme quan en realitat s’havia de parlar d’incomunicació, és a dir, de les barreres lingüístiques que durant molt de temps (i encara avui dia, en alguns sectors) han impedit la comunicació i, per tant, la relació, entre xinesos i catalans.

Uns anys més tard es van elaborar dos nous documents sobre polítiques d’immigració: el Pacte Nacional per a la Immigració, signat al 2008, i l’actual Pla de ciutadania i immigració 2009-2012. En tots dos, la necessitat d’adaptar els serveis públics a una societat diversa ha passat a considerar-se un dels eixos estratègics principals. En aquest eix d’actuacions, es torna a fer èmfasi en l’acollida, que ara es descriu sota el nom de “programa integral d’acollida”, i que es refereix a “l’etapa en què les persones immigrades inicien el procés d’integració en un nou context sociopolític” (Pla de ciutadania i immigració 2009-2012, p. 112). Aquesta acollida respon a un triple objectiu: “promoure l’autonomia personal, la integració social i la cohesió social”; per això, a banda d’informació sobre la societat catalana i sobre el mercat laboral, també contempla les actuacions adreçades a fer que les persones immigrades adquireixin competències lingüístiques bàsiques del català. La traducció i la interpretació formen part d’aquest programa d’acollida. 

Al Pla de ciutadania i immigració 2009-2012 també es parla de “dimensionar els serveis públics i garantir-hi l’accés a totes les persones”, una directriu que es concreta en accions com “l’assistència lingüística dels detinguts estrangers en el marc de la investigació policial”, amb traduccions per a detinguts estrangers (p. 122), entre d’altres.

A partir d'aquesta contextualització general, en properes entrades ens fixarem, de manera més detallada, en les accions concretes que, gràcies a aquestes polítiques d'immigració, s'han dut a terme per facilitar la comunicació als serveis públics amb el col·lectiu xinès de Catalunya.

Grup InterÀsia
Departament de Traducció i d'Interpretació (UAB)

Nota: Aquesta entrada forma part de la tesi "La traducció, la interpretació i la mediació intercultural als serveis públics amb el col·lectiu xinès a Catalunya", que rep el suport d'una beca PIF de la UAB.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada